Sent Guangxu penúltim emperador de la dinastia Qing, i governant a l'ombra de la seva tia l'emperadriu Cixi (anomenada també “governant darrera de la cortina” ja que era des d'allà on deia a l'emperador el que s'havia de fer), els besavis de la Jing Jing regentaven un negoci de medicina tradicional a Beijing. Ells eren els encarregats de preparar els medicaments i vendre'ls.

La dinastia Qing, d'origen Manchú, va governar Xina des del S.XVII fins l'últim emperador, Puyi, al 1912. Durant més de 500 anys, la residencia de l'emperador, el “Fill del Cel”, va ser el Palau Imperial de Beijing. Era Conegut també com la Ciutat Prohibida perquè ningú sense autorització podia entrar en aquell recinte de 720.000 m2 i més de 9.000 habitacions. Només els cortesans podien tenir audiència amb l'emperador.

Bao GuiJun, l'àvia de la Jing Jing, era la més jove de les quatre filles dels empresaris del negoci de medicina tradicional. Recorda encara com els seus pares, tenien accés al Palau Imperial. Cada any, amb un “passe” especial, acudien a la Ciutat Prohibida per cobrar el salari que els hi atorgava l'emperador. Rebien unes monedes de superfície corbada que recordaven vagament la forma dels barrets dels erudits xinesos.

Entrar al recinte de l'emperador era signe de distinció; com ho va ser rebre el dret d'utilitzar el símbol del dragó groc sobre fons blau. El color groc significa proximitat amb el Fill del Cel.

És possible que el drac us sigui familiar ja que és el que Tetere utilitza com a símbol de la seva empresa.

Però molt abans de que els besavis de la Jing Jing regentessin el seu negoci de medicina tradicional, la gent de Xina bevia te. Durant molts segles el te es va considerar una beguda medicinal, utilitzada, entre altres coses, per combatre l'enverinament.

Una llegenda Xinesa explica que l'origen del te data del 2.700 a.C, quan l'emperador Shen-Nung, qui identificà centenars de plantes medicinals i verinoses provant-les ell mateix, ho va descobrir per casualitat. Una tarda, després d'uns dels seus experiments, Shen-Nung va caure enverinat i hauria mort si no hagués sestat perquè just en aquell moment una fulla de te va caure en el seu bol. Quan va beure l'aigua de color daurat es va recuperar i va descobrir l'agradable gust del te i les seves propietats terapèutiques.

No obstant, va ser a partir de la dinastia Tang quan el costum del te es va popularitzar a la Xina. En el s.VIII el monjo budista Lu Yu, va escriure El llibre sagrat del te, on explicava com la infusió formava part transcendental de l'harmonia de l'univers.

El cert és que en el budisme zen, com en el te, i com a la vida, no importa tant el destí sinó el “camí”.

El Cha Dao, el camí del te, participa de la idea de l'Harmonia, la Tranquil.litat, la Veracitat i el Respecte. La bellesa de la preparació del te, ens permet participar d'aquesta filosofia. Per això son tant importants els objectes. Cada tipus de te requereix uns objectes determinats, escollits pel seu tamany, la seva forma, la seva bellesa.

El Cha Dao és un art, l'art del te, encara que hi hagi unes passes determinades per servir el te i per escollir els objectes, cada persona fa el seu propi ritual.

A la Xina aquests passos per preparar i servir el te, s'aprenien dins de la família, ara les coses han canviat i hi ha escoles que ho ensenyen; això si, s'ha de ser acceptat prèviament pel mestre.

A l'actualitat, si viatgem a la Xina per feina o per plaer segur que en més d'una ocasió ens oferiran una tassa de te.

L'Ambròs m'explicava que quan viatjava a la Xina a finals dels 90, aquesta era una de les costums que més li agradaven.

Arribar allà, sentir el fred humit que fa en aquelles terres i que algú et posi a les mans un got calent, encara que sigui de plàstic i panxut a la base degut a la temperatura a que es serveix el te, és un dels gestos més càlids que pots experimentar.

Des dels ulls d'un occidental, sorprèn també la varietat i el gust dels diferents tipus de te.

Segons el grau d'oxidació, el procés, la planta..., podem establir les següents varietats de te: te verd, te blanc, te groc, te oolong, te de gessamí (te verd al que li afegeixen fulles de gessamí) – aromatitzats tradiconals, te puerh i te negre, anomenat te vermell a la Xina (Hong cha).

El tipus de te que bevem combina amb una tetera determinada, més gran o més petita, pot ser de fang vermell, que conserva molt bé el calor, o bé de vidre per poder apreciar el canvi de color.

Un altre dels ingredients fonamentals és l'aigua, a l'antiga Xina es considerava que l'aigua de muntanya era la de millor qualitat, seguit per l'aigua de riu, llac... sent la de pitjor qualitat l'aigua de pou. Avui en dia, es considera que la millor aigua és la de "deu", encara que si no queda més remei, es pot utilitzar aigua embotellada de ph neutre de baixa mineralització.

Jing Jing ens podria explicar moltes més coses en aquest sentit, ja que ella és sumiller de te. I segur que nosaltres no ens cansaríem fàcilment d'escoltar-la perquè juntament amb el te, bevem i degustem una altre cultura i una altre forma de vida que té molt per aportar-nos.

Quan l'Ambròs conegué a la Jing Jing a l'aeroport de Shanghai fa vuit o nou anys ja tenia desperta la curiositat per la Xina i pel te. Ell havia viatjat sovint a aquell país i l'empresa a la que treballava tenia nombrosos contactes a Orient. Va ser, de fet, una traductora de xinès-Espanyol i Espanyol-Xinès que treballava per ells qui li va presentar a la Jing Jing, una estudiant que llavors viatjava a Europa per realitzar un postgrau.

Uns anys després va surgir la idea de crear Tetere, una empresa que va néixer amb la idea de difondre i fer-nos partícips de la riquesa que comporta la cultura del te a la Xina. Gràcies a la seva aposta i al seu treball, podem degustar i gaudir d'un autèntic bol de te, com sabem, plaer d'emperadors a l'alcanç de la mà.